Fa uns dies vam entrevistar a Manel Anoro. A través de les seves respostes sabem una mica millor com pensa el pintor, d’on neix i creix, segons ell, la inspiració, què deuria ser i què és avui en dia un artista, com imagina el món en blanc i negre gràcies a Willy Wilder, la seva admiració pels pintors clàssics… Voleu conèixer-lo millor?

Pregunta: Com va ser Anoro de nen?
Manel Anoro: Completament nen. Molt difícil per cert, ser-ho avui dia en aquest món civilitzat. Als països del tercer món, amb una mica de sert, nen és l’únic que es pot arribar a ser de veritat sempre i quan no manqui el menjar. Feliços i banyant-se als tolls.

P: ¿Podries definir-te en una paraula?
MA: Mentider però sincer, com Fellini. Crec que això és imprescindible per a un artista. Per a un bon artista, clar.

P: I definir ‘artista’?
MA: Primer respondré a allò que hauria de ser un artista: crec que deu ser algú que conti, un narrador de coses, llocs i sentiments o sensacions, com Shakespeare, com Matisse, com un Sonero Cubano, algú que expliqui allò que els altres no veuen o veuen una mica borrós i malament. Algú que expliqui, que expliqui encara que no siguin les coses, encara que expliqui el propi art. Ara li diré allò que crec que avui més que mai és ser un artista: un dispensador d’etiquetes. El personatge necessari per distribuir l’etiqueta de distinció que alguns cercles socials li exigeixen. Jo procuro evitar evitar aquesta funció tan avorrida, encara que si de rebot s’ofereix, benvinguda sigui. Si els ve de gust posar-se la meva etiqueta és que és gent com jo… Són els meus amics, ens assemblem.

P: De totes les teves obres, amb quina voldries quedar-te?
MA: Acostumo a quedar-me amb aquells quadres que durant la seva elaboració van ser un pas endavant en el meu ofici com a pintor. Aquelles amb les que vaig solucionar aquell punt que no creia poder solucionar mai. Una espècie de museu dels passos endavant… També altres que em transporten a persones o moments importants en la meva vida o, en aquest cas, una espècie de Museu de la Memòria.

P: Quin lloc, racó o ciutat prefereixes per a pintar?
MA: On no hi hagin nens. Ni adults curiosos insolents… Cosa que, per exemple, no he aconseguit al desert on, per cert, he pintat molt sovint. Per mí estaria pintant sempre a l’Àfrica però això cada vegada és més difícil…

P: D’on neix i creix la inspiració?
MA: D’una combinació entre cap, cor i intestins… Com la de tots els mortals.

P: De tots els viatges pel món, recordes alguna anècdota per contar-nos?
MA: Si vols et conto com m’apedregaven al Marroc, o com un senyor anglès, a Menorca i en pilotes, es va posar darrere de mí i em va dir que ho feia malament, molt malament… que no li agradava res aquell cel perquè no era així. Les anècdotes contades sempre són eines per a seduir… Crec que són més pròpies de sobretaula i amb molt de vi… Surten quan surten. Un altre dia t’explico més.

P: T’imagines un món en blanc i negre?
MA: Sí, és clar. Per exemple a l’Apartament de Billy Wilder, immillorable. El color no haguès aportat absolutament res a aquesta extraordinària pel·lícula. Existeix el Blanc i Negre, per alguna cosa serà. Els meus respectes.

P: Amb quin color et quedaries?
MA: Al parxís, amb el groc sempre… Sóc estrany. Quan entro a una inauguració d’una exposició dels meus quadres, sempre m’agrada que hi hagi un de blau, un altre de vermell, allà un de groc… M’agrada que als quadres, sobretot als bodegons i interiors hi hagi un color dominant.

P: Escoltes música quan pintes?
MA: Va per èpoques. Tampoc m’importa escoltar un partit de futbol. L’únic que no suporto és un gos lladrant. Amb això sí que no puc, encara que estigui a tres kilòmetres.

P: Dibuixar de dia o de nit? Interior o exterior?
MA: De dia. Mai de nit. Tinc dues carreres universitàries de cinc anys cadascuna i mai vaig estudiar ni una sola nit. Sóc feliç pintant a l’exterior – a pesar dels nens amb pedres – però per a quadres grans, que són els que prefereixo, és imprescindible una finalització interior.

P: Admires algun pintor? Quin?
MA:  Molts i pocs, diguem que Cézanne, Matisse, Picasso, Lucian Freud però també Tiziano, Tàpies, Joaquim Mir… tots – com es diu en futbol – són grandíssims jugadors. Si vol li dic el llistat dels que no m’agraden i estem aquí fins demà…

P: En què t’inspires per crear les teves obres?
MA: En les coses tal i com són. Cézanne deia “Il y a une minute du monde qui passe. La peindre dans sa réalité”. A mí em fa feliç que les coses, les formes i els missatges, siguin d’aquesta manera i no de l’altra. Per això les pinto, perquè m’agraden així.

P: Quin lloc del món escolliries per perdre’t?
MA: Qualsevol amb vint anys.

P: Si tinguessis que despedir-te ara matex, què ens diries?
MA: Esteu tots acomiadats.